Bèsties disciplinades. Punt 2, el segon canal de la Ràdio Televisió Valenciana, mostra l'horror que van viure a Mauthausen milers de supervivents catalans i valencians
avui 23/02/2004

http://www.avui.es/avui/diari/04/feb/23/510123.htm

Ester Pinter
VALÈNCIA

En el documental 'La memòria de l'horror' es troba a faltar que els supervivents catalans, valencians i balears s'expressin en català

Prop de 5.000 republicans espanyols dels 7.000 que van entrar a Mauthausen van ser assassinats i la resta va sofrir una humiliant lluita per la supervivència per poder contar-ho.
Quan el 1940 l'exèrcit alemany va envair França, al sud d'aquest país s'amuntegaven milers d'exiliats espanyols que havien perdut la seva guerra. "Els francesos buscaven la manera de desfer-se de nosaltres perquè no ens mescléssim entre la població", explica el gironí establert a Perpinyà José Sans al documental La memòria de l'horror, que s'estrena aquesta nit pel segon canal de Ràdio Televisió Valenciana, Punt 2.
L'exèrcit francès no va donar altra opció als excombatents espanyols que enviar-los a primera línia de foc, sobretot a Alsàcia i Lorena, o­n ràpidament van caure en mans dels alemanys. Van ser dels primers a trepitjar l'aterridor camp d'extermini nazi de Mauthausen, que ells mateixos van haver d'acabar de condicionar amb treballs forçats. Aleshores només hi havia a Mauthausen presos austríacs i polonesos. Aquests darrers, molt catòlics, odiaven els espanyols del camp, "tenien en ment que durant la Guerra Civil havíem anat contra l'Església i havíem matat molts rectors", conta Luis Estañ, d'Alacant. Estañ sosté, igual que la desena de supervivents de Mauthausen que intervenen al documental, que polonesos col·laboradors dels nazis van ajudar a l'eliminació dels espanyols. "Érem rojos i la nostra mort no interessava ningú", diu Joaquín Orús, establert a Tolosa des del seu alliberament.
Entre 1940 i meitat de 1941, van morir a Mauthausen 4.765 dels 7.186 republicans espanyols que van passar per aquest camp d'extermini. Els anys posteriors fins a l'alliberament, ja seria una altra cosa per als espanyols que havien sobreviscut a aquell extermini massiu. Com diu algun dels entrevistats, "els espanyols van passar aleshores a ser els amos d'un camp amb prop de 25 nacionalitats, a ser d'alguna manera respectats pels coronels nazis".
É s en aquestes dues etapes en què es divideix l'esfereïdor documental de dos capítols que ha dirigit per a RTVV el jove director valencià i autor de dos curts Pau Vergara, La memòria de l'horror. Només s'hi troba a faltar que els supervivents catalans, valencians i balears -també hi ha testimonis de la resta de l'Estat-, s'expressin en la seua llengua, el català.
Pallisses, maltractaments, l'amenaça del forn crematori i la dutxa de gas i sobretot la cantera de Mauthausen, cobren vida amb les veus d'aquests supervivents que, tot i que afirmen que no temien la mort perquè sabien que anaven a morir, treien forces d'on podien per mantenir l'esperança. Paco Aura, d'Alcoi, afirma que és a la cantera o­n convertien el deportat en "una bèstia disciplinada. Només pensàvem en el menjar, era l'únic a què agafar-nos per sobreviure". Un brou d'ossos al matí i al migdia i cafè de roure era la riquesa diària dels presos i per la qual molts hagueren matat. "Això de la solidaritat al camp al principi era mentida, després sí que es donava més, però era una solidaritat selecta", explica un d'ells. José Sans va arribar al camp amb uns altres dos amics "inseparables" de Bellvitge; a un d'ells el van destinar a la cuina i mai els va donar ni una mica de menjar. Luis Estañ també aclareix que de vegades "deixàvem el robot i ens convertíem en persones". Els diumenges feia llargs passejos amb un bon amic que va conèixer allà, "discutíem, parlàvem i recobràvem la sensatesa".
A mitjans de l'any 41 és quan comencen a multiplicar-se a Mauthausen les nacionalitats. José Jornet, d'Alacant, recorda que els espanyols van abandonar aleshores les barraques de quarantena perquè les ocuparen els soviètics i els jueus. A ells, en canvi, els van donar espais una mica més ben condicionats. "Nosaltres ja teníem una petita bona reputació, érem ferrers, fusters, llumeners..., i a poc a poc vam anar col·locant-nos. Una vegada tenies un lloc al camp ja estaves salvat". José Sans, a qui anomenaven el capo del molí, va acabar, com ell diu, quasi fent-se "l'amo de la cantera i allà cap espanyol era maltractat". Els espanyols van formar a Mauthausen un equip de futbol i fins i tot asseguren alguns d'ells que van fer ús del prostíbul que hi havia al camp.

CONVERTIR-SE EN LLARGMETRATGE
El documental, produït per les empreses valencianes Dacsa, ATM Broadcast i Maltés Produccions, i que aspira a convertir-se en un llargmetratge, també treu a debat entre els entrevistats la polèmica figura del capo César Orkín, un anarquista molt culte i dotat per als idiomes procedent d'una família adinerada de València, i que, com diu un d'ells, estava decidit a fer-se de les SS. "Orkín es va guanyar moltes antipaties, especialment entre els comunistes, però al seu comando ningú va ser assassinat", comenta José Sans.
José Jornet explica que després de ser alliberats, els deportats -que no podien tornar a l'Espanya franquista i es reunien els caps de setmana a França- "érem malalts al camp i continuem sent-ho avui dia". Les seqüeles no els han ignorat, a cap d'ells: "Em van traure la meua personalitat, vaig perdre l'optimisme en la vida i ja mai l'he tornat a recuperar", conclou a La memòria de l'horror Luis Estañ.