El PP llena Marines de panfletos contra la calle a Federica Montseny
x Contra Infos Valencia - 30.11.2004

http://www.carteleralibertaria.org/articulo.php?p=1254&more=1&c=1

 x Contra Infos Valencia - [ 30.11.04 - 18:13 ] De Valencia Llibertaria:

EL CAMP DE TÚRIA

Los populares destacan en un panfleto que la ministra «legalizó el aborto y los prostíbulos»

El Ayuntamiento de Marines, en la comarca del Camp de Túria, que gobierna el PSOE con el apoyo de un concejal de l'Entesa, ha organizado una serie de actos con motivo del Día de la Municipalidad -se recuerda el 30 de noviembre de 1967 en que se firmó el decreto de constitución del nuevo municipio-, entre los que destacan la inauguración de dos calles de una zona de reciente construcción que, por acuerdo plenario, han sido rotuladas con los nombres de Federica Montseny y Libertad.

La dedicación de la calle a Federica Montseny, militante de la CNT, que llegó a ser la primera ministra de un gobierno español entre los meses de noviembre de 1936 a mayo de 1937, en el gobierno del socialista Largo Caballero, ha tenido desde el principio la oposición y total rechazo del grupo municipal del PP. Los concejales populares ya se desmarcaron y votaron en contra del acuerdo plenario el pasado mes de marzo sobre la denominación de las nuevas calles. Poco después, señala la alcaldesa Mª Dolores Celdá, los populares repartieron un panfleto por el pueblo en el que se «intenta desacreditar» la figura de Federica Montseny, al considerarla «promotora de la legalización del aborto y los prostíbulos libres». Recientemente, tras anunciar el equipo de gobierno la fecha de la inauguración de las nuevas vías, los populares han vuelto a repartir el panfleto instando a los vecinos a que no acudieran a la inauguración.

La nomenclatura de las calles ha venido enfrentado a los distintos grupos políticos en los últimos años. Así, en los años 80, la corporación presidida por un alcalde socialista, decidió llamar Plaza del Pais Valenciano a la Plaza del Caudillo, pero en 1995, con el gobierno de los populares en la corporación, la denominaron Plaza del Ayuntamiento y dieron el nombre de Diputación de Valencia a una avenida de nueva creación, nombre al que se opusieron los socialistas.

J. M. Carretero, Valencia

comunicado de prensa de CNT Valencia:
EN DEFENSA DE LA MEMORIA DE FEDERICA MONTSENY*.

Desde nuestra organización Anarcosindicalista, CNT-AIT, queremos salir al paso ante las injurias y provocaciones del Partido Popular de Marines, los hechos y razones son las siguientes.

El ayuntamiento de Marines ha decidido poner el Nombre de Federica Monstseny a unas de sus calles, el PP de Marines, (en la actualidad este partido esta en minoria en dicho ayuntamiento), intento evitar que la calle fuera rotulada con su nombre, no solo lo ha intentado de una forma política sino tambien de una forma a un mas preocupante y que demuestra el “talante democrático del PP de valencia", es decir utilizando la provocación y la manipulación histórica.

Para evitar que se homenajee a federica, el partido popular de Marines ha repartido panfletos donde se intenta desacreditar la figura de Montseny en dichos panfletos afirman que fue “promotora de la legalización del aborto y los prostíbulos libres».

Además de incitar a los vecinos de Marines de no participar en la inauguración de la calle.

Ante todo esto manifestamos que Federica Montseny, fue una destacada militante de la CNT, que antes de ser ministra de la republica, participo activamente en el movimiento obrero a través de la CNT y también en el ambiente cultural de la época mediante sus escritos que fueron publicados en diferentes periódicos y libros. Conoció la lucha, pero también conoció la cárcel y el exilio durante el franquismo, participo en los primeros mítines de la CNT en la transición, unos de los mas multitudinarios serian los de Montjuic, Federica hablo ante mas de 300.000 personas en aquel mitin de la estrenada democracia, también en aquella época de oradora de la transición participo en el mitin de la plz de toros de Valencia ante mas de 40.000 cenetistas valencianos.

Federica fue una importantísima oradora de la época , una voz donde se sentía representada la clase obrera.

Alguien tendría que decirles a estos señores de PP de Marines, que no se asusten, que a federica no solo le han dedicado varias calles en distintas ciudades del estado español, incluso le pusieron el nombre de federica montseny a un centro medico de Madrid, ademas en Burjassot existe un instituto que desde su creación lleva su nombre y nadie se rasgo las vestiduras.

Nosotros como trabajadores nos preguntamos ¿a que tiene miedo el PP?

Federica Montseny fue nua mujer adelantada a su epoca, una mujer que en la actualidad es un referente politico para la emancipación de la mujer.

Por ultimo tendriamos que recordarles a el PP de Marines, que fue gracias a la republica y a personas como federica, que las mujeres de hoy pueden votar y levantar su voz, por que si fuera por la politica franquista , herencia actual del Partido Popular la mujer y el hombre aun estarían en la caverna sometidos por la vota de algún dictador.
Secretaria de comunicación CNT-AIT, Valencia.

Miguel Angel M.F.

Mas información sobre Federica Montseny:

*Federica Montseny
"La figura de Frederica Montseny travessa, a la vegada, la utopia i el possibilisme, i ho fa d'una manera inversemblant. Ella va demostrar que es podia ser àcrata, ministra i dona. I ho va demostrar enmig de la sang. El pas dels anys ha convertit la seva humanitat en boira. Sol passar amb els que són forts."

A Frederica Montseny, Barcelona encara no li ha fet l'homenatge que es mereix, a pesar que ha estat una de les dones més emblemàtiques del nostre segle xx i a pesar que, fins al 1939, la major part de la seva vida la va desenvolupar a Barcelona. Va ser "La premiere femme ministre de l'Europe", com commemora l'Allée Frederica Montseny que Toulouse li va dedicar després de la seva mort, ocorreguda a França a principis del 1994. Barcelona només ha donat gasivament el seu nom a uns jardins Frederica Montseny, al Guinardó.

La vida d'aquesta dona, a qui els més íntims deien La Leona, va entreteixir-se a l'entorn dels quatre pilars que no la van abandonar mai: la grandesa desmesurada de les seves accions en una Espanya o­n la lluita de classes es va viure a mort; el patiment dels moments difícils, sobretot arran d'un exili especialrnent traumàtic per a les dones; les contradiccions immenses que va saber assumir i que li van costar freqüentment la censura, fins i tot dels seus, i la defensa mítica i aferrissada d'una utopia llibertària en la qual sempre va creure.

Frederica és gran entre les més grans, per alguns dels seus biògrafs va ser la militant més impetuosa i exultant de la segona república espanyola. Les seves opcions polítiques, arriscades sempre, a la clandestinitat o al descobert, van portar-la a acceptar càrrecs de direcció, primer a la CNT, després a la FAI i en el govern republicà ja durant la guerra civil. A més de líder destacada va ser una escriptora molt prolífica en multitud de gèneres literaris. Artícles, novel.les, fulletons, autobiografia i memòries. De fet, pot afirmar-se que mai va deixar d'escriure.

La seva vida va ser alçada per les necessitats del moment sense que la lenta davallada després de la derrota del 39 l'impedís retornar a Espanya, per presentar alguns dels seus llibres, o per exemple per assistir al míting multitudinari, a Montjuich, de juliol del 1977, en el qual va destacar pel seu desig de reagrupar totes les forces llibertàries, les històriques i les sorgides dins del país després del maig del 68. La guerra civil va ser el zènit de la seva glòria. Com a tantes altres dones militants espanyoles, la revolució li va permetre realitzar tasques fins aleshores prohibides per elles: organitzar comitès, partits, col.lectivitats, hospitals, fins i tot anar al front, formar part de les patrulles de control o arribar a les instàncies més altes del poder polític. Però a la Montseny la seva grandesa li va ser escamotejada per representants d'altres ideologies o de la seva mateixa.

Tampoc la marxa posterior dels temps ha sabut exercir aquella generositat necessària per valorar les grans figures femenines. El 1990, però, i als seus 85 anys, en el barri madrileny de Vallecas, o­n havia nascut, Julián García Vargas, ministre de Sanitat socialista la va acompanyar en la inauguració del centre de salut de l'Insalud Frederica Montseny.

Va sofrir en carn pròpia els esdeveniments tràgics de la derrota republicana. Va viure la mort de la seva mare a Perpinyà a l'inici de l'exili i la del seu pare poc després, mentre ella i el seu company estaven empresonats. A més, Frederica Montseny, com tantes altres dones espanyoles, va viure a la presó l'embaràs de la seva filla Blanca. Aquest fet segurament va impedir que la Gestapo forcés el seu retorn o devolució a Espanya per ser executada com un líder destacat de la Segona República. Malgrat aquestes tragèdies, va sofrir el rebuig de molts companys seus, sempre més purs, sempre més justiciers, sempre més encertats i incapaços de reconèixer l'esforç fet en els límits de la mateixa existència quan va formar part del govern republicà, nomenat arran de la defensa de Madrid.

Potser el més significatiu de la seva vida van ser les contradiccions, profundes com abismes, que no feien sinó reflectir les de la mateixa societat en què va viure. Filla de dos mestres anarquistes eximis, Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé (Soledad Gustavo) de seguida es va fer escriptora popular en una societat d'analfabets i, sobretot, analfabetes, que dificilment podien comprendre els seus missatges escrits. De tendència àcrata individualista, va formar part d'una èlite familiar freqüentada entre d'altres , per Max Nettlau, un dels màxims teòrics àcrates del moment. A pesar del seu origen il.lustrat i de la seva filosofia individualista va militar i va dirigir una organització sindical en principi reservada, només, per a treballadors / treballadores manuals.Més tard va entrar a formar part també com a dirigent de la Federació Anarquista Ibèrica. La FAI era una organització de xoc, Poc nombrosa, combativa i radical, sorgida de grups d'afinitat llibertaris molt influïts per les idees de Bakunin. En la lluita amb partits polítics d'extrema esquerra, la FAI es va fer amb el control de la CNT durant la República. Però el radicalisme de la Montseny, com el de tants altres companys, es va convertir en moderació possibilista, un cop les sigles de la FAI es van unir a les de la CNT, la famosa trabazón. Va ser precisament aquesta moderació en els moments dificilíssims de 1936 allò que segurament va fer que acceptés formar part del govern de Largo Caballero com a ministra de Sanitat. Des d'aquest càrrec va lluitar sense parar per millorar la situació sanitària, sobretot de les dones.

Mesos més tard, en el fatídic maig barceloní del 1937, va ser una de les veus més autoritzades que demanaven als militants cenetistes que deixessin les armes, fent los perdre així bona part del control que encara exercien. Sobre la bondat o no d'aquests fets i d'aquestes actuacions, que marquen amb força la seva biografia, s'han vessat rius de tinta, enfosquits sempre per la derrota posterior a mans de les tropes franquistes... I pel dilema àcrata entorn de la realitat del poder.

A mesura que s'allunya el temps heroic de la revolució i de la guerra, ressorgeix amb força la utopia llibertària, mentre que els mites sagrats, defensats amb la pròpia sang, passen a formar part de la nostra història. Recordo la meya trobada a Torí amb Frederica Montseny, durant un col .loqui sobre anarquisme, mentre a Espanya pervivia el règim franquista. Jo buscava aleshores un objecte d'estudi que m'aproximés a les vivències llibertàries i càndidament li vaig demanar consell. La seva resposta va ser tallant: la més gran glòria àcrata havien estat les col.lectivitzacions, el poble més àcrata entre tots els pobles àcrates, havia estat l'Escala, a l'Empordà. Vaig seguir el seu consell i vaig iniciar un llarg camí que em va portar a descobrir com n'havien estat de falses algunes vivències i mites del nostre passat.

A la Montseny li agradava repetir allò que un dia va dir Chomsky: "L'únic defecte dels anarquistes espanyols és que amb les seves idees s'havien avançat 50 anys a les necessitats del seu temps". Es possible que Chomsky tingués raó, no obstant resulta perillós circular a pinyó fix per molt avançat que hom sigui. Potser per això, quan durant la transició vaig veure al cine Coliseum de Barcelona La vieja memoria, de Jaime Camino, em va semblar inhumà que els nostres grans líders de la guerra repetissin mimèticament els tòpics de sempre. Vaig lamentar, és clar, que Frederica Montseny no rebés un tracte visual més exquisit, igual que el que reben altres dones emblemàtiques en el mateix film. Perquè, sens dubte, Maria Aurèlia Capmany tenia raó quan va afirmar que Frederica resultava molt més bella al natural donat que "a les fotografies el seus ulls desapareixen rera els vidres gruixuts i en canvi brillen alegrement mentre parla". Però potser el cinema és com la història escrita, i no sé si com el periodisme: lluitem a mort per reivindicar aquells que pensem que van ser els nostres i de passada silenciar els adversaris.

Mercedes Vilanova
El País, 11-01-2001