Diversos experts analitzen les transicions a Alemanya, Ità lia i Argentina
II Col·loqui Internacional titulat Les transicions de les dictadures a la democrà cia
Â
Â
Aquest matà ha començat el primer bloc de ponències del II Col·loqui Internacional Memorial Democrà tic a l’Espai Memorial Democrà tic (Via Laietana, 69, Barcelona), titulat Les transicions de les dictadures a la democrà cia.
José Antonio MartÃn PallÃn, magistrat emèrit del Tribunal Suprem i comissionat de la Comissió Internacional de Juristes, ha actuat com a presentador i moderar. Durant la seva intervenció, MartÃn ha analitzat la transició espanyola des de l’à mbit jurÃdic, tot destacant que, malgrat seva la imatge «modèlica», la transició no va ser capaç de «condemnar obertament» el règim franquista i «trencar» amb la dictadura.
MartÃn també ha repassat la legislació que va marcar aquest procés, com ara la llei de successió, que assegurava la continuïtat del poder franquista en una monarquia, i la llei d’amnistia que, segons el jurista, es va aplicar contra els antifranquistes per donar-los la llibertat, mentre que els «torturadors» també se’n van veure beneficiats. En aquest sentit, MartÃn és del parer que a la transició «es va donar un pas endavant i un altre enrere» i ha insistit en la idea que cal reflexionar-hi, ja que té molt de «ficció».
El procés contra el jutge Garzón ha posat punt i final a la presentació de MartÃn, quen ha volgut donar un ferm missatge: «Un jutge que aplica la legislació internacional no comet prevaricació».
Ità lia: la transició del feixisme a la República ha estat el tÃtol de la ponència de Pietro Barcellona, professor de Filosofia del Dret de la Universitat de Catà nia i exmembre del Consiglio Superiore della Magistratura. Barcellona ha detallat els motors de la transició democrà tica a Ità lia i ha qualificat el paper de Togliatti i el Comitè d’Alliberament Nacional (CAN) com una «obra d’art d’intel·ligència polÃtica». El professor ha remarcat que la transició italiana no va optar per «solucions radicals», sinó que «va ser a través d’un referèndum popular com es va arribar a la democrà cia».
Barcellona també ha subratllat que la Constitució «va ser viscuda com un pacte social, polÃtic i cultural per part de tots els actors socials» i que la transició no hauria estat possible sense la participació de totes les forces polÃtiques, els autèntics «protagonistes» i punt d’unió d’una societat marcada per la derrota de la Segona Guerra Mundial, els conflictes entre feixistes i antifeixistes i la lluita de classes.
Per la seva banda, Kai Ambos, catedrà tic de Dret Penal, Penal Processal i Dret Penal Internacional de la Universitat de Göttingen i Jutge del Tribunal Provincial de Göttingen, ha ofert la ponència Alemanya: la doble transició després del nacionalsocialisme i de la caiguda del mur. Ambos ha començat la seva intervenció teoritzant sobre els processos democrà tics per acabar reflexionant sobre la doble transició viscuda a Alemanya durant la segona meitat del segle XX.
Ambos ha advertit que «cap procés de transició que no tingui la capacitat de responsabilitzar ni aplicar el Dret Penal no és una transició completa», i ha afegit que «cal enfrontar-se al passat» per assegurar la «futura convivència».
Centrant-se ja en el cas alemany, Ambos ha començat per deixar constà ncia que Alemanya és «vÃctima y autora de dues dictadures» i, per tant, protagonista de dues transicions: després de la Segona Guerra Mundial i després de la caiguda del mur de BerlÃn. Ambos ha descrit les mesures preses i els mecanismes aplicats en tots dos processos. Un anà lisi del qual ha volgut extreure dues idees clau: la importà ncia i influència del Dret Internacional a Alemanya, un fet que ha lligat amb el cas Garzón per afirmar que «no existeix prevaricació» en la seva actuació, i que els crims contra la humanitat i els delictes comesos durant les dictadures «no prescriuen».
L’última ponència, titulada Argentina: El judici a la dictadura, ha estat a cà rrec d’Eduardo Luis Duhalde, secretari de Drets Humans del Ministeri de JustÃcia, Seguretat i Drets Humans del Govern d’Argentina. Duhalde ha repassat la història de la dictadura argentina i la creació de l'»Estat terrorista» sota l’empara de la «seguretat nacional». Els crims comesos durant la dictadura, «fredament concebuda» pels representants del poder econòmic amb el suport dels militars, ha aconseguit mantenir la seva impunitat fins a l’arribada al poder del president Néstor Kirchner.
Kirchner va traslladar l’intens moviment de Drets Humans, encapçalat per les Abuelas de Plaza de Mayo, en polÃtiques públiques de memoria. De fet, l’expresident va declarar un cop que «els argentins són fills de les mares i à vies de la Plaza de Mayo». AixÃ, al 2003 es van reobrir els processos judicials contra els autors dels crims de la dictadura: «S’han perdut 20 anys, però s’han aconseguit 200 condemnes», ha acabat Duhalde.