Federación Foros por la Memoria
Comunicados y Documentos de la Federación
Noticias
Agenda
Artículos y Documentos
Home » Artículos y Documentos

El exilio y la represión de la posguerra de una familia republicana

Pere Fortuny. Estació Collserola, 25 d’agost de 2010 | 26 agosto 2010

Por Pere Fortuny, hijo del alcalde de Mollet del Vallès y Presidente de La Associació Pro-Memória als Immolats per la Llibertad a Catalunya

 

L’exili i la represió de la postguerra d’una familia republican

Pere Fortuny, Fill del alcalde de Mollet del Vallès,President de La Associació Pro-Memória als Immolats per la Llibertad a Catalunya

Mollet del Vallès a 18 de març de 2010

 

La caiguda de la Segona República, anava acompanyada de la implantació d’una feroç dictadura que pretenia castigar als qui no pensaven com ells, imposant un sistema basat en la por, la delació i la venjança, tant per als homes com per a les dones, fins i tot per als seus fills fossin o no majors d’edat.

La repressió s’efectuava sistemàticament com si es tractés d’una croada de l’Edat Mitjana, ja que tenia la benedicció i el consentiment de l’Església Catòlica, ella va ser tan culpable com els militars colpistes i l’extrema dreta dels crims contra la humanitat que es van cometre durant els gairebé quaranta anys de dictadura.

Les autoritats eclesiàstiques haguessin pogut salvar moltes vides, però la seva set de venjança i l’odi els van encegar i només reclamaven sang i l’extermini dels republicans en nom de Déu, ells van ser els principals instigadors de la Guerra Civil, pel fet d’haver estat separada dels poders públics durant la Segona República.

El 25 de gener de 1939, a la vista de la imminent derrota republicana, tota la família composta pels meus pares de 36 i 33 anys, la meva germana de 10 i jo de 6, juntament amb altres companys i amics del meu pare, tots ells membres de l’últim Ajuntament republicà de Mollet del Vallès, vam prendre la decisió de marxar-nos cap a l’exili en un carro tirat per un cavall, és un record que mai oblidaré.

Les carreteres i els camins veïnals eren una interminable caravana de dolor i sofriment, perseguits per l’aviació feixista, les persones es mostraven abatudes pel cansament i l’estupor de la por, trencats per l’avenir incert entre l’esperança i la desesperança, la fam i la set, sense un rafal per a protegir-se del fred, del vent, de la pluja i de la neu, quan estàvem a pocs quilòmetres de la frontera, el meu pare va prendre la decisió ferma que solament ell passaria a França.

Estava convençut que aquell cop d’estat no podria prosperar, ja que els Estats Units i la Gran Bretanya no acceptarien una dictadura, tenint en compte el moviment feixista que existia a Alemanya i Itàlia, però ens van trair i van abandonar deliberadament a una destí que marcaria per a sempre les nostres vides, quedant a la mercè dels militars colpistes, encapçalats pel criminal de guerra el general Franco, amb el suport de l’extrema dreta i molt especialment per l’Església Catòlica.

Les últimes paraules que recordo del meu pare són: » Carme, tu i els nens torneu a casa a Mollet del Valles, de moment només me’n vaig jo «, ens va donar una forta abraçada i molts petons, comiat que mai he oblidat.

La meva germana i jo no vam tornar a veure’l, doncs, mentre va estar en la presó Model de Barcelona, no va permetre a la meva mare que nosaltres anéssim a veure’l entre reixes, no va voler que tinguéssim el mal record, era una persona molt sensible i estimava a la seva família extremadament, la prova la tenim per la correspondència que rebem durant els mesos que va estar a la presó i que guardo com si es tractés d’un tresor.

Mai sabrem si aquella decisió va ser o no encertada, és una incògnita que perdurarà en el transcurs de la nostra vida.

Ens separem del nostre pare amb el cor ple de pena i els ulls plens de llàgrimes, i ens quedem en un poble proper a la frontera anomenat Llora, ens van acollir en un petit hostal molt humil, que portat per una família, la qual ens va tractar molt bé i ens van mostrar tota la seva bona voluntat, a pesar dels pocs mitjans amb que contaven, he de reconèixer la seva noblesa, la qual cosa en el transcurs dels anys sempre ho hem recordat, fins i tot en dues ocasions els hem visitat.

Allí ens quedem fins a l’entrada de l’exèrcit franquista, tots teníem por del que ens pogués succeir, era imprevisible tenint en compte el que havia succeït en altres poblacions a mesura que eren ocupades per l’exèrcit feixista, al capdavant anaven els moros, requisant tot el que trobaven tingués o no valor, (cavalls, ases, gallines i conills), a més es duien presoners a tots els homes fossin vells o joves, aquell espectacle ens va causar una impressió inesborrable en la nostra memòria.

El meu pare va ser internat en el Camp de Concentració de Argeles a França, juntament amb els seus companys de l’Ajuntament de Mollet del Vallès, del que va ser l’últim Alcalde republicà.

L’acolliment que es va tenir per part dels francesos no podia ser pitjor, els exiliats van ser tractats pitjor que animals, però quan van ser envaïts pels alemanys, després si que els van acceptar a pesar de ser refugiats, els necessitaven perquè formessin part de la resistència contra els alemanys i gràcies a ells van poder complicar-los l’ocupació militar del país francès.

A partir d’aquí comença la tragèdia de la família Fortuny, després de transcorreguts uns vuit dies intentem regressar a casa, vam tenir l’oportunitat de traslladar-nos de Girona a Badalona en un camió militar, la meva mare ho va passar molt mal, durant el viatge un militar amb graduació va intentar abusar d’ella, estant jo assegut en els seus genolls, sort que un soldat no l’hi va permetre.

De moment ens vam instal•lar a casa d’una tia, germana de la meva mare, que residia a Badalona; aconsellats per part de la meva àvia paterna, a causa del mal ambient que havia en el poble, finalment ens traslladem a Mollet, però a casa de la meva àvia, ja que el nostre habitatge, el negoci de pastisseria del meu pare, tots els estris i mobles de la llar, la biblioteca i els quadres del pintor Joaquín Mir, havien estat requisats i confiscats pel cura de la parròquia del poble.

La nostra àvia va ser amenaçada pel cura i l’alcalde que si ens acollia seria castigada ella no es va acollonir i ens va acollir, ja que no teníem cap altra alternativa, però als pocs dies el cura va donar l’ordre a la guàrdia civil perquè es duguessin a la meva germana i a mi, per a ser internats en un hospici, al•legant que la meva mare no tenia mitjans per a mantenir-nos, recordo que el dia que estava assenyalat per a recollir-nos, la meva àvia que ja era una persona molt major d’edat, es va plantar en la porta de la seva casa, enfrontant-se amb la guàrdia civil, no permetent que se’ns dugués, fins i tot va haver un petit forcejament, fins que van renunciar veient la fermesa de la meva àvia, viure aquells fets queden per a sempre gravats en la ment.

No podent aconseguir aquest objectiu, la multaren amb 50.000 pessetes de l’any 1939, com que no va poder pagar-la li van embargar els seus béns, després perquè no li subhastessin el patrimoni va fer una hipoteca i va pagar.

L’alcalde i el cura van donar l’ordre a tots els comerços i botigues del poble que estava prohibit vendre’ns aliments de qualsevol classe, vam haver d’empadronar-nos en el domicili del meu avi matern que residia a Barcelona, per a poder tenir els aliments que ens corresponien pel racionament familiar.

El meu pare va regressar a Espanya als quinze dies del seu exili, entrant per la frontera d’Hendaia, creient-se les proclames del criminal de guerra el general Franco, que qui tingués les mans netes de sang no li passaria res, al creuar la frontera immediatament va ser detingut i traslladat al camp de concentració de San Marcos de León, tan aviat l’hi van permetre es va posar en contacte amb nosaltres i al cap de tres mesos aconseguim el seu trasllat a la Presó Model de Barcelona, ràpidament i sense demora iniciem la campanya de recollida de signatures per a aconseguir l’indult, però havia l’ordre que el què signés a favor de l’exalcalde Fortuny que seria durament castigat, poques signatures aconseguim, doncs, tots els ciutadans del poble tenien por que haguessin represàlies contra ells.

Recordo que tota la família vam anar a recollir la signatura d’una senyora vídua molt coneguda de casa, quan ens va obrir la porta, va ordenar a la seva filla major perquè fora a buscar al cura, el qual va venir immediatament i li va prohibir signar.

Mentre el meu pare estava en la presó, els fills intentàvem fer una vida diguem normal, però resulta que se’ns va prohibir també poder accedir a qualsevol col•legi nacional, sort que havia una acadèmia privada i ens van admetre.

El meu pare, va ser suposadament jutjat per un tribunal militar, sense el dret a poder defensar-se de les acusacions que se li imputaven, sent condemnat a la pena de mort.

El dia abans de ser afusellat, va venir a visitar-nos el cura per a anunciar-nos que aquella tarda anava a Barcelona, per a efectuar una gestió que sempre la recordaríem, a l’endemà, o sigui, el 16 de juliol de 1939, la meva mare va anar a Barcelona per a visitar al meu pare a la presó Model, per a recollir-li la roba bruta i lliurar-li el paquet de la neta, sent informada per l’ordenança de la porteria de la presó que aquella matinada havia estat afusellat. El maleït cura va tenir molta raó, aquell dia ho hem recordat tota la vida.

La conducta del cura mai l’hem comprès, doncs, el meu pare ho va traslladar a Barcelona i ho va amagar, perquè no tingués problemes amb els incontrolats, les monges del convent estaven recollides a casa de la meva àvia que era molt religiosa, però quan va anar a demanar-los la signatura per a l’aval del fill que havia estat condemnat a mort, la mare superiora li va contestar: «Déu t’empari germana». La meva àvia mai més trepitjà una església, fins i tot ens va prohibir que quan estigués a la porta de la seva mort que no li duguéssim cap cura, i així ho complim, després vam tenir molts problemes per a poder-la enterrar.

La persecució i les humiliacions van ser una constant fins als anys seixanta, però mai van assolir fer-nos baixar el cap, ni vam perdre la dignitat, la qual cosa els va costar superar als quals tants danys personals i materials ens van causar.

Van intentar robar a la meva mare els seus fills, se li van confiscar tots els béns personals, ens van tirar de la nostra pròpia casa, sent ocupada pel cura, ella va haver de posar-se a treballar en una fàbrica d’adobaments, el seu sacrifici va ser inhumà per a poder superar-lo, fins i tot van intentar pelar-li el cap, com una humiliació o escarn, però no van poder aconseguir-lo per la fermesa i la valentia que va demostrar en aquells moments, que va haver d’enfrontar-se amb l’església i els cacics del poble.

Aquesta és la trista història en síntesi d’una família republicana que va patir l’exili i la duresa de la dictadura militar, però mai van aconseguir doblegar-nos, a pesar de les moltes represàlies a les que vam ser sotmesos.

Però, el més trist per als qui vam patir aquella brutal i inhumana repressió, és que actualment, amb la nova i suposada democràcia, incomprensiblement, se’ns nega indignament o per covardia política la rehabilitació jurídica de totes aquelles persones; homes o dones, que se’ls va arrabassar la vida per defensar la legalitat constitucional de la República.

Publicado por Mª José Barreiro López de Gamarra

http://estaciocollserola.blogspot.com/2010/08/lexili-i-la-represio-de-la-postguerra.html

 

 

 

Traducción con:

http://traductor.gencat.cat/jsp/popup-urltranslation_es.jsp

 

25 de agosto de 2010

El exilio y la represión de la posguerra de una familia republicana

Pere Fortuny, hijo del alcalde de Mollet del Vallès y Presidente de La Asociació Pro-Memória de los Inmolados por  la Llibertad en Catalunya

 

Pere Fortuny Velázquez. Mollet del Vallès a 18 de marzo de 2010

La caída de la Segunda República, iba acompañada de la implantación de una feroz dictadura que pretendía castigar a los que no pensaban cómo ellos, imponiendo un sistema basado en el miedo, la delación y la venganza, tanto para los hombres como para las mujeres, incluso para sus hijos fueran o no.

La represión se efectuaba sistemáticamente como si se tratara de una cruzada de la Edad Media, ya que tenía la bendición y el consentimiento de la Iglesia Católica, ella fue tan culpable como los militares colpistes y lo extrema derecha de los crímenes contra la humanidad que se cometieron durante los casi cuarenta años de dictadura.

Las autoridades eclesiásticas hubieran podido salvar muchas vidas, pero la suya siete de venganza y el odio les cegaron y sólo reclamaban sangre y el exterminio de los republicanos en nombre de Dios, ellos fueron los principales instigadores de la Guerra Civil, por el hecho de haber sido separada de los poderes públicos durante la Segunda República.

El 25 de enero de 1939, a la vista de la inminente derrota republicana, de toda la familia compuesta para mis padres de 36 y 33 años, de mi hermana de 10 y de mí de 6, junto con otros compañeros y amigos de mi padre, todos ellos miembros del último Ayuntamiento republicano de Mollet del Vallès, tomamos la decisión de marchármenosotros hacia el exilio en un carro tirado por un caballo, es un recuerdo que nunca olvidaré.

Las carreteras y los caminos vecinales eran una interminable caravana de dolor y sufrimiento, perseguidos por la aviación fascista, las personas se mostraban abatidas por el cansancio y el estupor del miedo, roturas por el porvenir incierto entre la esperanza y la desesperanza, el hambre y la siete, sin un cobertizo para protegerse del frío, del viento, de la lluvia y de la nieve, cuando estábamos a pocos kilómetros de la frontera, mi padre tomó la decisión firme que solamente él pasaría en Francia.

Estaba convencido que aquel golpe de estado no podría prosperar, ya que los Estados Unidos y la Gran Bretaña no aceptan una dictadura, teniendo en compte el movimiento fascista que existía en Alemania e Italia, pero nos traicionaron y abandonaron deliberadamente en una destino que marcaría para siempre nuestras vidas, quedando a merced de los militares colpistes, encabezados por el criminal de guerra el general Franco, con el apoyo de la extrema derecha y muy especialmente para la Iglesia Católica.

Las últimas palabras que recuerdo de mi padre son: «Carme, tú y los niños volvéis a casa en Mollet del Valles, de momento sólo me voy yo», nos dio un fuerte abrazo y muchos besos, despido que nunca he olvidado.

Mi hermana y yo no volvimos a verlo, pues, mientras estuvo en la prisión Modelo de Barcelona, no permitió a mi madre que nosotros fuéramos a verlo entre rejas, no quiso que tuviéramos el mal recuerdo, era una persona muy sensible y amaba a su familia extremadamente, la prueba la tenemos por la correspondencia que recibimos durante los meses que estuvo en la prisión y que guardo como si se tratara de un tesoro.

Nunca sabremos si aquella decisión fue o no acertada, es una incógnita que perdurará en el transcurso de nuestra vida.

Nos separamos de nuestro padre con el corazón lleno de pena y los ojos llenos de lágrimas, y nos quedamos en un pueblo próximo a la frontera nombrado Llora, nos acogieron en un pequeño hostal muy humilde, que llevado por una familia, la cual nos trató muy bien y nos mostraron toda su buena voluntad, a pesar de los pocos medios con que contaban, tengo que reconocer a su nobleza, lo cual en el transcurso de los años siempre lo hemos recordado, incluso en dos ocasiones los hemos visitado.

Allí nos quedamos hasta la entrada del ejército franquista, todos teníamos miedo de lo que nos pudiera suceder, era imprevisible teniendo en cuenta lo que había sucedido en otras poblaciones a medida que eran ocupadas por el ejército fascista, al frente iban los moros, requisando todo lo que encontraban tuviera o no valor, (caballos, asnos, gallinas y conejos), además se llevaban prisioneros a todos los hombres fueran viejos o jóvenes, aquel espectáculo nos causó una impresión imborrable en nuestra memoria.

Mi padre fue internado en el Campo de Concentración de Argeles en Francia, junto con sus compañeros del Ayuntamiento de Mollet del Vallès, de lo que fue el último Alcalde republicano.

El acogimiento que se tuvo por parte de los franceses no podía ser peor, los exiliados fueron tratados peor que animales, pero cuándo fueron invadidos por los alemanes, después si que los aceptaron a pesar de ser refugiado, los necesitaban para que formaran parte de la resistencia contra los alemanes y gracias a ellos pudieron complicarlos la ocupación militar del país francés.

A partir de aquí empieza la tragedia de la familia Fortuny, después de transcurridos unos ocho días intentamos regresar a casa, tuvimos la oportunidad de trasladarme de Gerona a Badalona en un camión militar, mi madre lo pasó mucho mal, durante el viaje un militar con graduación intentó abusar de ella, estando yo sentado en sus rodillas, suerte que un soldado no se lo permitió.

De momento nos vamos instalar en casa de una tía, hermana de mi madre, que residía en Badalona; aconsejados por parte de mi abuela paterna, a causa del mal ambiente que había en el pueblo, finalmente nos trasladamos a Mollet, pero a casa de mi abuela, ya que nuestra vivienda, el negocio de pastelería de mi padre, todos los utensilios y muebles del hogar, la biblioteca y los cuadros del pintor Joaquín Mir, habían sido requisados y confiscados por el cuidado de la parroquia del pueblo.

Nuestra abuela fue amenazada por el cuidado y el alcalde que si nos acogía sería castigada ella no se acojonó y nos acogió, ya que no teníamos ninguna otra alternativa, pero a los pocos días el cuidado dio la orden a la guardia civil para que se llevaran a mi hermana y a mí, para ser internado en un hospicio, alegando que mi madre no tenía medios para mantenernos, recuerdo que el día que estaba señalado para recogernos, mi abuela que ya era una persona muy mayor de edad, se plantó en la puerta de su casa, enfrentándose con la guardia civil, no permitiendo que se nos llevara, incluso va haber un pequeño forcejeo, hasta que renunciaron viendo la firmeza de mi abuela, vivir aquellos hechos quedan para siempre grabados en la mente.

No pudiendo conseguir este objetivo, la multaron con 50.000 pesetas del año 1939, como no pudo pagarla le embargaron sus bienes, después para que no le subastaran el patrimonio hizo una hipoteca y pagó.

El alcalde y el cuidado dieron la orden en todos los comercios y tiendas del pueblo que estaba prohibido vendernos alimentos de cualquier clase, tuvimos que empadronarnos en el domicilio de mi abuelo materno que residía en Barcelona, para poder tener los alimentos que nos correspondían por el racionamiento familiar.

Mi padre regresó a España a los quince días de su exilio, entrando por la frontera de Hendaia, creyéndose las proclamas del criminal de guerra el general Franco, que quien tuviera las manos limpias de sangre no le pasaría nada, al cruzar la frontera inmediatamente fue detenido y trasladado al campo de concentración de San Marcos de León, tan pronto lo permitieron se puso en contacto con nosotros y al cabo de tres meses conseguimos su traslado a la Prisión Modelo de Barcelona, rápidamente y sin demora iniciamos la campaña de recogida de firmas para conseguir el indulto, pero había el orden que el qué firmara a favor del exalcalde Fortuny que sería duramente castigado, pocas firmas conseguimos, pues, todos los ciudadanos del pueblo tenían miedo que hubieran represalias contra ellos.

Recuerdo que toda la familia fuimos a recoger la firma de una señora viuda muy conocida de casa, cuando nos abrió la puerta, ordenó a su hija mayor para que fuera a buscar al cuidado, el cual vino inmediatamente y le prohibió firmar.

Mientras mi padre estaba en la prisión, los hijos intentábamos hacer una vida digamos normal, pero resulta de que se nos prohibió también poder acceder en cualquier col?legi nacional, suerte que había una academia privada y nos admitieron.

Mi padre, fue supuestamente juzgado por un tribunal militar, sin el derecho a poder defenderse de las acusaciones que se le imputaban, siendo condenado a la pena de muerte.

El día antes de ser fusilado, vino a visitarnos lo cuida para anunciarnos que aquella tarde iba a Barcelona, para efectuar una gestión que siempre la recordaríamos, al día siguiente, o sea, el 16 de julio de 1939, mi madre fue a Barcelona para visitar a mi padre en la prisión Modelo, para recogerle la ropa sucia y entregarle el paquete de la limpia, siendo informada por el ordenanza de la portería de la prisión que aquella madrugada había sido fusilado. El maldito cuidado tuvo mucha razón, aquel día lo hemos recordado toda la vida.

La conducta del cuidado nunca lo hemos comprendido, pues, mi padre lo trasladó a Barcelona y lo escondió, para que no tuviera problemas con los incontrolados, las monjas del convento estaban recogidas en casa de mi abuela que era muy religiosa, pero cuando fue a pedirles la firma para el aval del hijo que había sido condenado a muerte, la madre superiora le contestó: «Dios te ampare hermana». Mi abuela nunca más pisó una iglesia, incluso nos prohibió que cuando estuviera en la puerta de su muerte que no le lleváramos ningún cuidado, y así lo cumplamos, después tuvimos muchos problemas para poder enterrarla.

La persecución y las humillaciones fueron una constante hasta los años sesenta, pero nunca alcanzaron hacernos bajar la cabeza, ni perdimos la dignidad, lo cual los costó superar a los cuales tantos daños personales y materiales nos causaron.

Intentaron robar a mi madre a sus hijos, se le confiscaron todos los bienes personales, nos echaron de nuestra propia casa, siendo ocupada por el cuidado, ella tuvo que ponerse a trabajar en una fábrica de adobamientos, su sacrificio fue inhumano para poder superarlo, incluso intentaron pelarle a la cabeza, como una humillación o escarnio, pero no pudieron conseguirlo por la firmeza y la valentía que demostró en aquellos momentos, que tuvo que enfrentarse con la iglesia y los caciques del pueblo.

Ésta es la triste historia en síntesis de una familia republicana que sufrió el exilio y la dureza de la dictadura militar, pero que nunca consiguieron abrumarnos, a pesar de las muchas represalias a las que fuimos sometidos.

Sin embargo, el más triste para los que sufrimos aquella brutal e inhumana represión, es que actualmente, con la nueva y supuesta democracia, incomprensiblemente, se nos niega indignamente o por cobardía política la rehabilitación jurídica de todas aquellas personas; hombres o mujeres, que se los arrancó la vida para defender la legalidad constitucional de la República