Valencia. Són els nostres morts
Joan Oleza - Levante - 04/05/2006

Era un matí de març fred i ventós, i jo tractava d´imaginar com hauria sigut l´última mirada que tants republicans dirigiren a la matinada encara tèrbola, abans de ser abatuts contra el mur dels afusellaments, sobre la terra inhòspita de l´antic cementeri civil de València, en aquells dies funestos d´abril del 39.

Les meues impressions eren molt semblants a les que vaig experimentar ja fa molts anys, quan Luís García Montero i altres amics granadins em van acompanyar al barranc de Viznar, i allí, en una clariana del bosc, i mentre evocava els últims instants de Federico García Lorca, em va colpir eixe pressentiment que els llocs maleïts per la sang desperten.

Ara era una altra amiga granadina, l´escriptora Fanny Rubio, qui m´havia convocat al cementeri de València. Granada i València, al capdavall, s´emportaren una bona dosi de l´horror d´aquells anys. Un horror que els privilegiats com jo mateix, que no van viure la guerra, ni tampoc els anys més durs de la postguerra, comencem a conéixer amb precisió gràcies als testimonis dels supervivents o dels seus familiars, gràcies també als historiadors i als escriptors. Des d´aquell Sumaríssim d´urgència, que va publicar Gonçal Castelló el 1979, fins a este Entre muros y sombras, que termina de presentar en la Fira del Llibre Isidro Guardia, passant pel mosaic de sang que per a l´Andalusia occidental hi ha composat Carlos Castilla del Pino, en el seu Pretérito imperfecto, testimoni de la brutal massacre pels escamots republicans incontrolats de la seua família -una família de dretes- i també de la indiscriminada i massiva represàlia dels vencedors. A tots ells gràcies per haver convertit el sofriment en coneixement.

Qui sap si estimulat per aquella visita al cementeri de València, uns dies després, trobant-me a París, vaig anar descobrint que la ciutat de les llums, la ciutat més visitada del món, era també la ciutat de la memòria. Passejant per l´Île de la cité em vaig sentir impulsat a visitar el Mémorial de la Déportation, que ret homenatge als 200.000 deportats als camps de concentració nazis; i passejant pel Boulevard Saint Germain des Prés, que jo sempre havia identificat amb l´hôtel de Guermantes i la fascinació del jove Marcel per la Duquessa, o amb els cafés i les tertúlies dels existencialistes als cinquantes, vaig comprovar que la pròpia església monacal, una de les més antigues de la ciutat, guarda fidel memòria dels seus parroquians morts al champ de l´honneur durant la segona guerra mundial; la Concergièrie sencera, al cor del palau de justícia, és un memorial en homenatge als empresonats en espera de la guillotina de l´any del Terror, des de Maria Antonieta als propis revolucionaris, Danton o Robespierre; i si u passeja pel famós cementeri del Père Lachayse, trobarà el Mur des Fédérés, en el lloc o­n van ser afusellats els revolucionaris communards de 1871...

Ningú podria negar a França la seua capacitat de convertir en signes únics i admirables de cultura pròpia els fets, històrics o quotidians, esdevinguts al seu territori, foren protagonitzats per francesos o no: des del formatge bleu fins al degollament de Lluís XVI, passant pel cubisme de Picasso. Vagarejar pels cementeris de Montparnasse (on les tombes de Charles Baudelaire i Jean Paul Sartre, però també de Samuel Beckett o Julio Cortázar), del Père Lachayse (Marcel Proust i Edith Piaf, però també Oscar Wilde i Jim Morrison), o de Montmatre (Alexandre Dumas o Heinrich Heine), és comprendre que la memòria dels morts de la seua història -moderna i laica-- és un fet de cultura, que ciutats com París han sabut transformar en clau d´identitat, reconeixedora per tots.

És cert que València no va ser l´escenari de la Revolució Francesa, però sí que va ser la capital de la II República, i com a tal capital d´uns esdeveniments decisius en la història d´Occident, donat que la guerra civil espanyola va ser el preàmbul necessari de la Segona Guerra Mundial. Aquells esdeveniments, i entre ells, i de manera molt destacada, les terribles escenes que es produiren en el cementeri de València entre 1939 i 1945, set anys d´infern, són els nostres esdeveniments, ens identifiquen, són una fita essencial de la nostra cultura. Exigeixen no sols respecte, sinó memòria i homenatge. No es pot dir que no hi queden morts, i dir-ho sense proves i sense cap mena d´investigació, i el que és pitjor, emparant-se (i justificant) en la infàmia de les inhumacions ja consumades. Necessitem saber. No es pot dir que no queden morts allí, perquè allí van ser abatuts, i eixe és el seu lloc, el lloc o­n ha de ser elevat un Memorial. Cap urgència pràctica i purament circumstancial (la necessitat de nous nínxols) pot sobreposar-se a esta constatació, la que aquells morts són els nostres morts, els de la història que ens constituïx, i que ens reclamen la memòria.